search
now reading: Anell de compromís | Jordi Nopca
search

Jordi Nopca | Catalan

Anell de compromís

“Que de pressa que creix la línia fosca, que

 de pressa que augmenten les candeles gastades”. CAVAFIS,

Candeles.

–Abans, les guerres servien per fer neteja de gent. Ara que hi ha pau això s’arregla una mica quan hi ha desgràcies. No em miris d’aquesta manera: és així, i punt.

L’anciana assenyalava la pantalla minúscula de la tele amb un dit torçat per l’artrosi. Des que feia tres mesos havia accedit a instal·lar-se a la residència no havia deixat de torturar el seu fill: necessitava un televisor a l’habitació que ocupava tota sola, era urgent i vital, perquè si moria sense saber com acabava el judici contra el torero infidel no l’hi perdonaria mai. Hi havia dies en què li prometia que si no li satisfeia aquella gairebé última voluntat, quan traspassés l’aniria a buscar a l’infern i li clavaria la dentadura a l’avantbraç. «Et deixaré senyal per sempre més», l’amenaçava tocant-lo amb un dels tres bastons que sempre tenia a l’abast, penjats d’una butaca on, en principi, els visitants s’havien de poder asseure còmodament.

El fill havia trigat tres setmanes a comprar l’aparell, i des de llavors funcionava nit i dia, a un volum eixordador perquè la seva mare tenia problemes d’oïda. Es perdia les notícies del migdia i del vespre perquè coincidien amb l’hora en què els residents –a qui havia batejat com els vells– dinaven i sopaven al menjador, però dedicava tota la tarda i bona part de la nit als programes de safareig. El torero ja era a la presó. La seva història, que ja no tenia cap interès, havia estat substituïda per la d’un cirurgià que violava pacients després d’anestesiar-les: cada dia apareixien noves dades, i eren progressivament truculentes, fet que permetia anar incrementant l’audiència amb inexorabilitat.

Aquella tarda, l’àvia exposava la seva teoria de la superpoblació mundial a en Rafel, l’únic nét que la visitava. Hi anava un cop a la setmana, quan sortia de la perruqueria canina, i després d’aguantar els comentaris preceptius sobre la pudor de gos que feia entomava alguna dissertació, sempre relacionada amb l’emissió televisiva que tenien al davant. En Rafel sabia més coses del torero presoner i del cirurgià violador que del seu avi, que havia mort quan tenia tres anys: si mai hi hagués pensat s’hauria esforçat per somriure, perquè intentava no deixar-se vèncer pel desànim ni les males puces. Aquella tarda, el presentador explicava que al Brasil l’incendi d’una discoteca havia provocat la mort de 255 persones. A la xifra s’hi afegien més de trescents ferits, un terç dels quals estaven en una situació greu o fins i tot crítica.

–Necessiten desgràcies així, en aquests països. Si no en liquiden uns quants de tant en tant, no tenen prou aliment per a tothom.

–Ja n’hi ha prou, àvia. Saps que no m’agrada que diguis aquestes coses.

–I a mi no m’agrada que passin, però han de passar. Són imprescindibles.

Amb la intenció de girar full, el nét va començar a parlar de la seva rutina. A les deu en punt ja aixecava la persiana de la perruqueria canina –que es deia Raffel–, disposat a solucionar el primer repte capil·lar de la jornada.

–No sé què hi trobes, arreglant el pèl a bèsties. ¿Ja et rentes bé, abans de tornar cap a casa?

–Sí, àvia, sí.

–I jo que m’ho crec.

Abans d’obrir la botiga, en Rafel havia fet la compra de la setmana i havia anat fins al parc a passejar l’Elvis. En Rafel mai no havia comentat res a l’àvia sobre la seva mascota. Se n’havia enamorat poc després que la Nikki el deixés. Era un gosset minúscul, de mirada perspicaç i nervis a flor de pell, que veia a l’aparador de la botiga d’animals del barri anant cap a la perruqueria. Quan feia una setmana que coincidien es va dir que si passaven tres dies més i ningú no se l’havia emportat se’l quedaria ell. «Un gos tan petit no pot ser un gran problema», li va dir el botiguer la tarda que es va decidir a entrar al seu establiment, disposat a adoptar l’animaló per un preu gens excessiu. L’Elvis venia de lluny. La raça s’havia començat a criar a partir de la dècada dels cinquanta, basada en l’English toy terrier, un dels animals de companyia preferits de la noblesa russa, i durant anys els seus amos havien mantingut les bestioles pràcticament en la clandestinitat: el comunisme no permetia luxes de cap mena, i encara menys si tenien arrels occidentals. L’English toy terrier es va transformar en el petit gos rus (Русский той), que no va trigar a deixar de caçar ratolins –finalitat inicial de la raça– i es va dedicar a les filigranes pròpies d’un mamífer que amb prou feines pesava dos quilos. Satisfeia amb el mateix entusiasme nenes escardalenques, adolescents que ja s’havien deixat temptar per la fúria del vodka, mares de mirada trista i pares amb bigotis densos, un pretès homenatge a Stalin que més aviat semblava una picada d’ullet a la majestuositat inepta dels lleons marins.

Gràcies a l’Elvis, en Rafel havia anat superant el tràngol de la ruptura amb la Nikki. Eren parella des de feia cinc anys i, si bé havien arribat a un punt d’estancament innegable, mai no hauria pensat que ella prendria la decisió de començar de zero a Klagenfurt, una petita ciutat austríaca.

–Dóna’m una mica de temps, Rafel –li havia dit agafant-lo de la mà, com si fos una criatura–. Necessito saber que continuo estant viva.

Estava convençut que la Nikki se n’hi anava amb algú, a Klagenfurt. Desitjava que l’estada no fos tan idíllica com esperava, i que al cap d’un temps tornés a Barcelona amb la cua entre cames. Ella, que pensava que tenir un animal domèstic en un pis era un crim, tampoc sabia res de l’Elvis. Parlaven per telèfon un cop a la setmana, i molt sovint en Rafel i el gosset es miraven amb tendresa mentre la conversa s’anava fent més i més difícil. Mai no havia bordat: els seus avantpassats havien hagut de viure al marge de la llei, sempre a punt de ser descoberts per la policia comunista, i ell n’havia heretat la predisposició silenciosa, igual que la majoria de companys.

»Tenir gos i haver perdut la parella és una combinació curiosa», s’havia dit en Rafel més d’una vegada, mentre passejava l’Elvis i notava els ulls d’alguna noia clavats en la mascota. L’afecte instantani que podien sentir pel petit gos rus podia derivar fàcilment en llargs diàlegs, que partien d’una anècdota vinculada amb l’animal i viraven cap a aigües més personals poc després. En Rafel s’havia anotat algun telèfon al mòbil però mai no havia fet el pas de posar-se en contacte amb les desconegudes. Les indexava precedides pel nom del seu gos, per no oblidar el vincle que els unia. Quan va acumular-ne mitja dotzena els va esborrar, avergonyit: si mai tornava amb la Nikki, aquella llista podia ser problemàtica.

Fins llavors, l’Elvis havia estat una companyia constant i immillorable. En Rafel s’havia acostumat a dormir amb ell, i l’últim que veia abans d’anar a dormir eren aquell parell d’ulls brillants i sol·lícits, que continuaven contemplant-lo amb devoció fins que s’adormia i que tot sovint ja estaven oberts quan es llevava.

–Bon dia, Elvis –li deia ell.

El gos li feia una llepada aspra a la galta i començava a remenar la cua.

Si mai hagués superat el fàstic pels animals, l’àvia hauria estat molt ben acompanyada, per un Elvis, i potser hauria ajornat el seu ingrés a la residència. En Rafel l’imaginava corrent esperitat pel pis, animant la grisor mòrbida de les habitacions, o menjant d’un platet on hauria fet escriure el nom –que seria Benet, Guifré, Felip: una opció ben quotidiana–, o fins i tot assegut a la falda, abrigat amb una manta, mentre ella s’enllaminia amb qualsevol dels programes de televisió de baixa exigència que mirava pietosament.

–Diu que el rei se n’ha anat a caçar elefants a l’Àfrica i ha pres mal. Es veu que estava amb la fulana –li hauria dit, gratant-li el cap amb una de les seves ungles llargues i indestructibles–. Si jo fos la reina, ho acabaria ràpid.

Quan en Rafel anava a la residència i passava una estona amb l’àvia no es podia estar d’inventar finals menys terribles per a la seva vida. Des que tenia l’Elvis que li imaginava una vellesa plàcida al costat d’una mascota servicial. Abans, mentre encara era amb la Nikki, l’havia embarcat mentalment en un creuer pel Mediterrani, i allà li havia fet conèixer un ancià vidu com ella, necessitat de companyia. S’havien enamorat durant el viatge, i un cop havien tornat a Barcelona s’havien continuat veient, fins que l’home –exvenedor d’assegurances esforçat i complidor– li proposava d’anar a viure junts. L’àvia abandonava el piset d’extraradi i s’instal·lava a la casa del Maresme que l’home havia deixat de banda des de la mort de la seva senyora.

La residència deprimia en Rafel, i les històries que creixien dins seu l’ajudaven a aïllar-se d’aquell entorn mentre l’àvia es deixava abduir per la tele. Era veritat que la tenien molt ben atesa: ella hi estava bé, potser millor i tot que a casa, però tres o quatre anys enrere li hauria estat impossible adaptar-s’hi. La percepció i l’exigència se li havien estovat. Això és el que es deia el seu nét, que no hauria pogut aguantar gaire estona a la sala comunitària, acompanyat d’ancians que havien perdut la memòria i passaven el temps mirant un punt fix i alhora indeterminat de la paret. Tampoc es veia amb cor de jugar una partida de dòmino amb algú a qui, de cop i volta, li queia la dentadura damunt la taula, ni encara menys de compartir un àpat amb un resident afectat per una estranya malaltia mental que li feia cridar paraules imprevisibles cada vegada que una infermera li acostava una cullerada de menjar a la boca. «Diumenge!». «Tortuga!». «Nenúfar!«.

D’una banda, les visites a l’àvia angoixaven en Rafel. De l’altra, el feien sortir d’allà amb més ganes que mai de viure: havia de superar com fos que la Nikki l’havia deixat, i ho intentava o bé anant a sopar amb amics i amigues o fent hores extres a la perruqueria canina amb la intenció d’estalviar prou diners per marxar de vacances a Austràlia. Un dilluns que s’havia decidit a anar al cinema tot sol s’havia trobat una antiga companya d’institut amb qui després de la pel·lícula havien anat a prendre una cervesa. La Laura havia treballat fins feia poc en un laboratori farmacèutic. L’empresa acabava de ser fagocitada per una multinacional francesa que havia decidit liquidar la sucursal espanyola.

–Podria anar-me’n a treballar a prop de París, però no sé si confiar-hi gaire: potser d’aquí uns mesos tanquen l’altra fàbrica –es va lamentar més endavant, amb un vodka amb tònica damunt la taula.

–Segur que no –va dir en Rafel: desconeixia l’estat del sector farmacèutic, i en canvi es creia obligat a murmurar expressions reconfortants.

–¿T’imagines que l’any que ve, quan ja estigués instal·lada a París, em diguessin que si vull conservar el lloc de treball me n’he d’anar a Txèquia? ¿I si al cap d’un altre any m’acabessin enviant a Pequín?

La Laura no s’imaginava formant una família a la capital xinesa. Per tenir fills, però, primer havia de trobar parella. Després de sentir aquest últim comentari, en Rafel es va quedar mirant fixament el seu whisky amb cola durant uns segons, fins que va explicar-li breument la seva història amb la Nikki. S’havien vist per primera vegada en una de les parades de fruita del mercat cinc anys enrere. Havien començat a parlar poc després, un dia que feien cua a la farmàcia. En Rafel ja tenia la perruqueria de gossos i no li va amagar l’ocupació, tot i que altres noies havien posat cara de circumstàncies quan els havia dit a què es dedicava. La Nikki i ell s’havien embolicat de seguida, i havien començat a viure junts sis mesos després de coneixe’s. Ella canviava de feina sovint. Ell esquilava gossos: abundaven els caniches i els fox terriers.

–Potser no era una vida gaire ambiciosa, ho reconec, però érem feliços.

L’estiu passat havien viatjat a Munic. La Nikki es va enamorar d’un anell de compromís i l’hi va fer saber, primer amb una mirada dolça, més tard amb paraules elogioses, embolcallades d’un romanticisme sincer. La botiga quedava molt a prop de la pensió on s’estaven. Cada vegada que hi passaven per davant ella es mirava la joia, que resplendia amb elegància moderna entre tots els altres anells, collarets i arracades. En Rafel va entendre que era el moment de prendre una decisió, i un vespre que la Nikki s’havia quedat adormida després d’una visita esgotadora al castell del rei Ludwig II de Baviera, va sortir de puntetes de l’habitació, va baixar fins a la botiga i hi va comprar l’anell que, un cop entregat al final d’un sopar de luxe, havia de ser el preludi del casament.

–No va anar com jo m’imaginava. –¿Què va passar?

La Laura va agafar el seu vodka amb tònica, i no el va tornar a deixar damunt la taula, sense tastar-lo, fins que en Rafel no va haver contestat.

–Tant se val. Ara viu a Klagenfurt. Àustria. Vol una mica de temps.

Aquella nit van acabar tard. Van prendre un altre combinat mentre esgotaven totes les virtuts de la pel·lícula que havien vist al vespre. Envalentits per l’alcohol i pel record de la història d’adulteri que s’hi explicava, ambientada en una casa perduda a la selva, a Moçambic, en Rafel i la Laura van acabar dormint al mateix llit després de set minuts de sexe, observats pels ulls comprensius de l’Elvis, que ni en els moments més fogosos va deixar anar cap lladruc.

A les quatre de la matinada, els crits de la Laura van despertar en Rafel.

–Fa temps, en un altre malson, ja vaig matar algú –li va dir ella quan es va desvetllar.

En Rafel, que acabava d’adonar-se que estava despullat, va aprofitar que la Laura era al lavabo per vestir-se. Com que no trobava els calçotets per enlloc, va haver d’agafar– ne uns altres del calaix i posar-se’ls a corre-cuita, abans que la seva antiga companya d’institut tornés a entrar a l’habitació.

–¿Estàs bé? –li va demanar.

Encara sense ni una mica de roba al damunt –tenia un cos més atlètic que el de la Nikki–, la Laura va dir-li que sí i va provar d’explicar-li el malson: hi sortia un testimoni de Jehovà, una veïna espieta i dos policies, que l’atabalaven primer a l’entrada del bloc de pisos on vivia i després, sense cap transició, encabits al menjador de casa, assenyalaven la gran taca de sang que embrutava bona part de la catifa.

–Havia amagat el mort del malson anterior, però ni jo mateixa sabia on. Per trobar-lo havia d’esperar que els policies, el testimoni de Jehovà i la veïna marxessin, però era impossible convence’ls, i un dels agents m’agafava dels cabells i em deia que l’endemà començaria el judici.

En Rafel va escoltar la història en silenci, assegut al llit, il·luminat pel llum blanquinós de la tauleta. Quan va haver acabat, la Laura li va demanar si tenia un pijama i en Rafel n’hi va deixar un de seu. L’Elvis va entrar a l’habitació i va començar a remenar la cua.

–Elvis, avui no –li va dir quan es va apropar a l’espona del llit.

–És un gos molt maco.

–Normalment dorm amb mi, però avui no es pot quedar.

–Si vols me’n vaig jo –va dir la Laura, picant-li l’ullet. El van fer fora i es van tornar a despullar mentre es petonejaven amb un punt d’agressivitat. L’endemà al matí, en Rafel es va tornar boig intentant localitzar els calçotets, que havia perdut la nit passada, però no els va trobar de cap manera. Fins i tot va arribar a furgar la bossa de l’antiga companya d’institut, convençut per moments que a la dutxa hi tenia una maníaca sexual. No hi

va trobar res.

Tan aviat com va haver marxat va regirar l’habitació de dalt a baix sense resoldre el problema. Només va sentir els renecs del minúscul Elvis, que l’observava des d’un racó del dormitori amb les orelles dreçades i el nas apuntant cap al sostre.

Al cap d’un parell de setmanes la Nikki va anunciar per telèfon a la seva exparella que a final de mes tornava a casa. Aquella notícia el va deixar de pedra: només quedaven deu dies. De cop i volta, el parèntesi de la Nikki a l’estranger li va semblar curt. Si marxava de Klagenfurt volia dir que es rendia, que l’altra vida no era possible. I el més important de tot: havia acceptat que en Rafel era el seu camí. Així mateix l’hi va expressar aquell vespre a la Laura, despullats al sofà.

–Ho haurem de deixar córrer, oi? –va preguntar ella. Tot seguit va esbufegar i va enfonsar el cap entre els coixins.

En Rafel va estar a punt de disculpar-se, però es va aturar abans de dir res. Va provar d’empassar-se el silenci indesxifrable del menjador amb els ulls tancats. Si els obria no es podria estar de coincidir amb les llàgrimes de la Laura ni amb la mirada expectant de l’Elvis.

Quan se’n va haver anat, en Rafel es va mirar el gosset amb llàstima. Ja havia pres una decisió: se n’havia de desfer abans de la tornada de la Nikki.

L’home de la botiga d’animals li va posar les coses fàcils. Li va trobar un nou amo en tres dies. Aquella va ser una de les setmanes més complicades de la vida d’en Rafel: no s’hauria imaginat per res del món que separar-se de l’Elvis se li faria una muntanya. Havia estat a punt d’agafar el telèfon i cancel·lar-ho tot mitja dotzena de vegades, però a l’últim moment ho deixava córrer, convençut que si era capaç d’aquell sacrifici per la Nikki (encara que ella no en sabés res, del gos) mai més no tindrien problemes.

El dia que va acomiadar-se de la mascota, en Rafel va trucar a la perruqueria canina i va dir al seu soci que estava al llit amb febre. Va necessitar plorar del matí fins al vespre. Quan va tornar a la feina, tots els gossos li recordaven el seu. Va estar a punt de perdre els papers quan va haver d’arreglar el pequinès de la senyora Roig. Rabassut i sol·lícit, l’animaló va llepar-li les mans quan el va agafar per pujar-lo a la taula on l’esquilaria amb les mans tremoloses i reprimint les llàgrimes.

Aquella mateixa nit, en Rafel va somiar que l’Elvis tornava a ser al pis. Bordava perquè sortís del llit, i ell li feia cas, encara mig endormiscat, posant-se bé el pijama. Després de petonejar-li els peus, el gos va ficar el musell a l’escletxa que quedava entre el capçal i el terra i en va treure els calçotets extraviats durant la primera nit amb la Laura.

–Molt bé, Elvis! –cridava en Rafel mentre els agafava. Després de llepar-li un dit, l’animal tornava a furgar l’escletxa i en treia un mitjó que en Rafel no recordava haver perdut. Encara en rescatava un altre abans d’oferir-li un paper rebregat i ple de baves on llegia els primers tres o quatre ingredients d’una llista de la compra. –Quantes coses que trobes aquí sota, eh? Quantes coses! –li deia amanyagant-li el cap, mentre el petit estiregassava alguna cosa més.

L’Elvis treia una capseta blava i la deixava als peus del seu amo, que se la mirava bocabadat. Allà dins hi havia l’anell de compromís, que en Rafel havia perdut poc després de tornar de Munic, mentre encara buscava una data adient per fer el sopar de luxe que precediria l’entrega cerimoniosa i, si tot anava bé, el prometatge. Havia passat dues setmanes de bogeria, intentant localitzar la capseta sense que la Nikki se n’adonés. No l’havia trobat. S’havia acabat rendint, convençut que un dilluns o un dimarts faria festa per agafar un avió, comprar l’anell i tornar a casa amb el botí. Gràcies al detall, hi hauria casament: n’estava convençut. La Nikki havia marxat a Klagenfurt abans que posés en pràctica la seva redempció.

Al somni, en Rafel no obria la capseta blava fins que l’Elvis feia un gest amb el cap, com si li donés permís per continuar. Quan ho feia, l’anell resplendia amb l’elegància moderna de la Nikki.

–¿Vols casar-te amb mi? –deia.

Es va llevar repetint la frase. En Rafel va encendre el llum, esperitat, i abans d’aixecar la persiana, abans fins i tot d’anar al lavabo, va desmuntar el llit peça per peça. En un racó enterbolit per la pols hi havia els calçotets i la capseta blava. El veí de dalt no va donar cap importància al crit de victòria, fresc i hiperbòlic, que li va arribar atenuat per les entranyes del seu apartament.

El primer que va veure la Nikki el dia que va arribar a casa va ser la capseta blava al damunt de la taula del menjador, acompanyada d’un ram de roses vermelles i d’una nota on hi havia escrit: «T’estimo». Va sortir del pis corrents quan va haver-ne espiat el contingut. En Rafel no esperava una reacció tan eufòrica. Mentre esquilava un afganès ensopit a la perruqueria va sentir enrenou a l’entrada. No va tenir temps ni de deixar les tisores a la safata. La Nikki se li va llançar al damunt, i mentre li petonejava la cara –el gest tenia un punt caní– li va dir que ella també l’estimava i que es volia casar amb ell.

Van fer una petita celebració després de la cerimònia a l’ajuntament. Hi havia els pares de l’un i l’altre, el germà de la Nikki, sis amigues d’ella i cinc amics d’ell –acompanyats de les parelles, si n’hi havia–, el soci de la perruqueria –l’Alejandro– i l’àvia, que havia pogut sortir de la residència amb la condició que fos acompanyada per una assistenta, que es va emborratxar abans de les postres observada amb despit per l’anciana. Durant una visita al lavabo, en Rafel va veure que tenia un missatge per obrir al mòbil. Hi deia: «Felicitats. Laura». El va esborrar just després de llegir-lo, i llavors se’n va penedir, perquè no tenia el número de l’antiga companya d’institut guardat a l’agenda. Quedaria com un imbècil però no podia recular: el mal ja estava fet. Es va rentar les mans i va tornar al gran menjador del restaurant navarrès on feien el convit.

Com que no havia pogut estalviar prou per anar a Austràlia, en Rafel va proposar una alternativa de viatge de noces menys llampant a la Nikki. L’aportació generosa de tots dos pares els va permetre replantejar-se el somni. Finalment van aconseguir bitllets per a Adelaide, amb la intenció d’anar en cotxe fins a Brisbane. Des d’allà baixarien fins a Sidney, i passarien per Canberra i Melbourne abans d’agafar un vaixell cap a Tasmània. Un cop vista l’illa tornarien a Sidney, des d’on volarien a Djakarta, on passarien una nit abans d’agafar un avió cap a Istanbul, i d’allà un altre fins a Barcelona.

Després de tallar el pastís i fer-se l’últim petó fotografiable, l’àvia va fer un gest al seu nét perquè se li acostés i li va demanar que no se n’anés de viatge.

–Tinc un pressentiment –el va advertir–. Em sembla que hi haurà una desgràcia.

En Rafel li va estampar un petó al front i li va prometre que al cap d’un mes li portaria un petit cangur de plàstic que podria deixar dret al damunt del televisor i que la vigilaria fins i tot quan dormís.

–No necessito res, fill.

Ell li va agafar una mà i li va fer un altre petó al front. L’últim.

    arrow2right arrow2right Stories that go together :

    If you enjoyed this story, here are few more we think are an excellent pairing

    The Short Story Project © | Ilamor LTD 2017

    Lovingly crafted by Oddity&Rfesty